26 anys ja fa que estava en aquesta mateixa via amb Tere Alsinet i Manel Solís. Poc recordo, tret d'una placa amb burins que vam azerar i al Manel movent-se amb mestratge per fissures desprotegides. Jo feia de petate i al·lucinava amb ells dos. Avui a la via, a estones, em trobo pensant en Tere i els difícils i durs moments que ha passat aquests darrers mesos, i alleujat alhora perquè tot hagi acabat bé. Una forta abraçada, companya.
De la via poca cosa a dir. Està molt referenciada. És bona, amable i poc obligada. Això sí, camines tant com escales. 4 hores de pateo i 4 hores d'escalada. El grau de la resse de Luichy està ajustadet. A l'L2 surt l'Ari i ja veiem que els 6a tocarà escalar-los. L'L3 és collonut. Arribant al penúltim bolt és on està el pas més dur. No trobo peus i em trobo xafant un bolt. Llàstima. Un L4 amb arranc potent i un L7 de diedre magnífic, atlètic i fàcil de protegir.
Material. Àliens, tòtems, tascons, cam#1, #2 i #3. 13 cintes i algun cordino.
LuichyResse tunejada
Aproximació per la feixa dels espàrrecs
Ari a l'L2
L3
L4
L5
L6
L7
L8
Fotocim
La Merendera Montana, Quitameriendas, Còlquic dels pirineus, safrà bord, creix en prats i llocs pedregosos. Aquesta bonica flor apareix a finals de setembre indicant l’arribada del mal temps, pel que el seu nom comú fa refència a que s’acaben els dies de berenar al camp.
Planta amb sis tèpals lliures fins la base i pegats al terra, sense tija visible. No confondre amb el safrà silvestre ja que és tòxica evitant així ser deborada pels ramats.La toxicitat es deguda al contingut d'alcaloides com la colquicina, fàrmac que s’utilitza per tractament d’atacs aguts de gota i altres malalties, amb dosis molt baixes, contraindicacions i efectes secundaris.
El plan inicial amb Òscar era anar a fer esportiva al sector de la Blanca, però un cop a lloc, resulta que cap dels dos portava corda. Entre tots dos no fem un cervell normal. Truquem a V. Frància per si ens pot deixar una corda, però no volta per casa. Així doncs, canvi de plans i anem a fer la possiblement primera ascensió mundial de la Cágate Lorito a l'inrevés. No hi ha massa a descriure, pugem per on es baixa, i baixem per on es puja. Fàcil. Solament un parell de trams complicadets. Primer el pèndul, on caldrà assegurar-se amb un parell de metres (ho fem encadenant 4/5 cintes llargues) i fer un flanqueig (V) a recuperar la cadena. El segon serà la tirolina que haurem de pujar. El primer s'ho ha de currar. Faig un matchard a la línia de vida, li poso un mailló per penjar-m'hi, i de braços cap amunt. Li faig arribar la corriola a l'Òscar de manera que l'aprofiti per pujar després. La barra de bombers l'evitem pujant per la paret. I ja s'han acabat els problemes. La baixada no és ni més fàcil ni més difícil que fer-la de manera convencional.
En fi, una manera com qualsevol altra de complicar-se la vida. Juan i Cia. !!! A ver si equipamos las ferratas pensando en los que las hacen al revés, hòstias !
Material: A lo habitual afegiu alguna cosa que us permeti assegurar un parell de metres, i cordinos i mailló/mosqueto_de_ferro/politja per a la tirolina.
Després de l'experiència "dirt climb" de dissabte a la Xemeneia Fonda del Doll, venia de gust escalar en roca neta i bona. I aquesta és una molt bona via, sobre calcari d'ensomni, amb les assegurances justes i precises, dissenyada amb criteri. Enginyeria alemanya. Gràcies Edu & Co.
Comença l'Ari a resseguir tot l'esperó que ens durà fins dalt, i on ja veiem que el grau és ben posat, ningú regalarà res. Un L2 sobre un bonic diedre tombat, a escalar alternant placa i bavaresa, amb algun pas obligat. L'L3 sobre un mar de calcari ranurat que és una delícia. I per acabar, li posem el "rot punkt" al 6c+. Dur tram inicial on no hi ha descans fins superat el 4at bolt.
Com volem fer un altra, anem a buscar el ràpel resseguint a dreta l'aresta avall, fins a un característic triedre invertit. En un únic ràpel de 60 mts tornem al terra. L'objectiu era la Paraimara, però l'amença de pluja ens ho fan repensar i anem a fer quelcom equipat seguint el camí de tornada. Ens hi posem a la Putes Mosques (6b), una via equipada de 4 llargs que farem en dos tirades. Espectacular l'arranc del L3 esquivant el sostre. Rapelem per la mateixa via i a l'arribar al terra comença la pluja. Hem tingut sort. I de regal un preciós arc de Sant Martí sobre Perles. Són collonuts aquests dies que tot surt bé.
Material: Com som una mica porucs, portem àliens, tascons petits/mitjans i els 4 tòtems més petits. 13 cintes. Farem anar una mica de tot
Ressenya de l'Edu
Ari al L1
L1
L2
L3
Inici de l'L4
Fotocim
Putes Mosques (L1+L2)
Putes Mosques (L3)
Perles
Lo Xist (mangat del Fbook de l'Albert Cogul :-) (una abraçada company)
Tots tenim un cert llindar de tolerància a les drogues i l'adrenalina no és una excepció. Per sota d'aquest llindar, la cosa pot ser divertida, però per sobre, intoxica. Aquesta via la defineix molt bé Parce a la seva piulada (la única) que trobem: una petita joia enverinada. L'ha clavat. Qualsevol cosa és verí, depèn de la dosi.
És una bona via, de poca dificultat, però alta exposició. Ballart, conglomerat i finals dels 80 no és una bona combinació. Pocs burins i pitons, molt poques possibilitats de protecció i cordinets que ja tenen 30 anys, podrits. I el conglomerat que per molt bo que sigui (i no ho és tot) sempre et deixa aquell "i si saltat el canto ?". Escalada de molta calma, concentració i grau molt assolit. I és així que ens passem 6 hores per fer els cinc llargs.
Per arribar agafeu la pista (mireu esquema) un cop passat Benavent de Tremp. Us deixa a 15' de la paret. La trobareu a la dreta de la Chiricaua Rock. Un burí i cordino marca l'inici. L1 amb 2 burins i un pitó, on el tram més obligat és arribant a un característic "bolo". A l'L2 surt Ari, i just començar el percal, li piquen 3 vespes. Comencem bé. Passat el 6b+ que surt bé en lliure, ve un tram complicat de V+ i un enorme flanqueig a esquerra. L'L3 és el llarg més psicològic. Es va a buscar un diedre trencat, que s'abandona quan veus un cordino podrit. Aquesta serà l'única assegurança que tindreu fins arribar al proper burí 10 mts més a munt (V vertical i continu). Passat això la cosa relaxa una mica. Un L4 amb la "tela" arribant a la R4 amb un V+ de lluitar. L'L5 seria una mica de tràmit si no fos perquè a la part de dalt el conglomerat es torna "gravilla".
Qui la vulgui repetir que porti el 6a ben aprés. No perquè hi hagi passos obligats, si no perquè els V+ són de l'època i caldrà escalar-los amb les "proteccions" als collons d'andares.
Material: Ni punyetero cas de la ressenya original on diu sols 7 cintes. Me parto !!! Portem micros (C3), tascons petits i mitjans, àliens i tòtems fins al roig. Un parell de cordinos que us permetran afegir algun pont de roca i 12 cintes
La retirada la fem rapelant la Chiricaua. 2 rapels inicials curts (amb una corda) i 2 rapels finals amb les dos cordes és ideal i us eviten qualsevol enganxada.
Vagin pel davant les meves excuses, Pepet. No m'he pogut estar. Però ja hi tornarem. Tu recupera't.
Bon tribut a la banda Zack de la Rocha (adient el nom), tot i que es mereixerien 10 llargs més com aquests. La via és boníssima, neta i amb el grau ajustat. Molt ajustat. I tots els llargs tenen el seu què.
L'L1 ens sembla, potser, el més fàcil, i potser el més bonic, tret d'un inici a controlar. Però compte amb el V+. Surt Ari a l'L2. Inici amb roca discreta un altre cop, i algun pas delicat. L'arribada a la R2 també és forta. Ja ens imaginem el 6a. Curt L3, amb sortida un pèl expo fins que no entres a la fissura que pots posar de tot. Però la sortida tira enrere, i cal equipar tibant de debò. Si fos 6a+ tampoc passaria res. Llarg exigent si es fa a vista i equipant.
Baixem en un ràpel per darrere, i continuem amb el festival clean a la Jim's Crack. Excel·lent fissura neta (6a+) d'uns 20 mts.
Material. 12 cintes, àliens, tòtems i Cams #1,#2, (per allò de repetir) i #3,#4
