Venim d'uns dies al Llevant llepant parabolts sense parar i, un cop a casa, continuem amb la mateixa tònica. Deu ser que l'edat no perdona i ens costa, cada cop més, sortir-nos de la zona de confort.
Jo començo a creure que la nostra activitat té més semblances amb el ferratisme que amb l'escalada en el sentit tradicional. Ens emparrem per llocs on, si no saps o no pots passar, sarpes l'assegurança i amunt. De veritat ens creiem que això és escalar? La línia que separa les ferrates de les vies equipades (o sobre-equipades) és cada cop més tènue; tot just un grapat de graons i prou.
Ara començo a entendre la disparitat de graus i perquè no ens posem d'acord: que si aquest llarg té un + més, que si l'altre no arriba a tal grau, que si gira que si tomba. Clar, amb la dèria d'equipar tot allò que podem pujar (o no) se'ns ha anat el sant al cel i, la solució, la tenim a l'abast de la mà i no la sabem veure: per què no graduem les vies molt equipades i no obligades amb l'escala Hüsler? O sigui, amb la corresponent "K" i ens deixem d'hòsties. Tot seria més entenedor, transversal i homologaria dues suposades activitats diferents en una.
Bé, dèries a banda, la "via" que ens ocupa s'ha de dir que és ben bona dins la seva corresponent classe (K6+). Potent, atlètica i ben equipada amb graus ben ajustats -massa?- (veieu com ja hi tornem a ser?). Els dos primers llargs seran els únics que sortiran a vista. Al tercer, encara li salta de tot, i aprofito els micro-vols per descansar. El quart és ben estrany, se'l curra bé l'Ari, però encara és hora que li veiem la forma d'escalar-lo en lliure. Deu ser el fred (segur que és això :-). Ja hi tornarem amb més caloret i la lliçó més apresa.
Material: 10 cintes.
 |
Resse original del Fbook de J. Marmolejo
|
 |
| L'Ari a l'L1 |
|
|
 |
| L2 |
 |
| L3 |
 |
Ari al percal de l'L4
|
 |
Fotocim congelats
|
Lo Xist
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada