10 de Març de 2012-COLL DE NARGO - PARET DEL GRAU - Via AFRICA, D+ (V), 75 M

Paret del Grau

Dissabte, el Pirineu es crema, o al menys això és el que diuen els mitjans. Som a Oliana, on hem quedat amb el Josep Anton, lo Tato i jo (lo Juanill). Vaja trio de galls! -d'aquells que poden fer un bon caldo-. Després de parlar sobre on podem anar a ferir el llamp, decidim un objectiu suau donat l'estat d'atonia muscular de la tropa (no fos cas que féssim malbé la temporada que comença per tibar-li massa aviat allí on no toca... que l'edat no perdona) així que cap a Coll de Nargó que hi falta gent.

Font ressenya: Escalatroncs

Som a la Paret del Grau i el nostre objectiu es la via Africa, la més assequible de la pared, tota una clàssica. Com ho hem decidit ara tot just, no en tenim més referències que les que ens dona l'Iphone (un gran invent això dels mòbils que poden consultar les ressenyes a internet en temps real) i la pinten prou be.

Desplomet de V- al primer llarg

Intentant empalmar el segon llarg V, com la foto no té so no se sent el musical kikirikí

Arribats a peu de paret s'hi veuen xapes disperses però trobem de seguida les nostres. Em demano el primer llarg (V-) que, jo tot valent, penso empalmar amb el segon (V) així no em cansaré al recollir tanta  corda a l'arribar a la reunió. Dons be, el cinqué inferior del primer llarg resulta que té rebava i tot just després de xapar dos assegurançes del segon llarg, de sobte, perdo aquella empenta dels galls matiners, el V del segon llarg també té rebava i decideixo fent algun kirkirikí (coniiio con los quintos...!)  que a la reunió de sota s'hi estará millor.

L'Anton solucionant el segon llarg

La tropa hi va darrera.

El Josep Anton, tot valent, soluciona el segon i també el tercer llarg tot fent lloançes a la qualitat de la roca i de les preses. El Tato i jo comprovem que les asseveracions del Josep Anton son del tot certes, escalada maca, disfrutona i bona roca però (coniiio con los quintos...!) i si no portes material per posar entre els parabolts les assegurançes et poden semblar un xic llunyanes (es pot completar l'equipament amb "aliens" la mar de be). Resumint, els cinqués son d'aquells tècnics que a vista t'hi fan ser.

Lo Tato a l'últim ràpel i l'Anton esperant a baix

Arribem a dalt on comentem la jugada (coniiio con los quintos...!) i després d'una degustació de cítrics, amb un parell de ràpels tornem a ser a peu de paret on ens fem la foto que ens em descuidat de fer al cim.

Fotocim a terra... L'Anton, lo "Tato" i lo "Juanill": "Que verde era mi valle..."

XIST: