dissabte, 27 d’abril del 2013

20 d'Abril de 2013-ALT URGELL-Serrat del Coniller-LIEBE CLAUDIA 190 m. 6a (V obl.)

PREÀMBUL POMPÓS

    Això de la “Internes” es realment apassionant. La redacció de LO GALL, sempre atenta a qualsevol inquietud relacionada amb lo mon de l’ascalada, no resta indiferent davant de aquesta revifada en el debat sobre els equipadors, els fabricadors , els creadors, els simuladors, els detractors, els reguladors…. En fi, tot el que es ….dors , de vies. Es per això que fem una petita Editorial sobre el tema.


EDITORIAL GLORIOSA

     Al Bloc de LO GALL, hi cap qualsevol opinió referent al tema dels equipaments de les vies. Dins del nostre grup (petit però molt variat) en hi ha de tots els colors. A uns, no els hi parlis d’anar a vies a posar catxarros, potser per que no en saben , pot ser per que els hi fa por o pot ser per que simplement no volen. A uns altres els hi agrada una mica de tot, a vegades ben equipat, a vegades una mica de color, però sense apretar. En hi ha que gaudeixen de l’ascalada neta per davant de tot i accepten vies semi arreglades. Y també en hi ha que els hi agrada tot el que sigui enfilar-se per una pedra. La gracia de tot això es, que ens fotem a parir uns als altres , pero la sang no arriba mai al riu. Des de la redacció volem fer-vos saber que qualsevol opinió es bona, sempre i quant es respecti la dels demes i que a la fi , tots  estimem  les parets i el entorn  que les envolta i això, si cal defensar-ho i protegir-ho. Tot això que aquí surt es opinió meva (Lo Sergi) crec que aquí hi cap tot hom i m’importa tres parells de collons lo que pugueu opinar, o no.



LA PIULADA
Ressenya dels aperturistes

     Bé, després d’aquesta gran dissertació, anem a lo que veritablement ens importa. Aquest dissabte teníem pensat d’anar a Montserrat (ca la Montse) a fer la Sanchez-Martinez, però lo Sergi es va “rajar” al·legant una qüestió d’horari. Davant del imprevist calia trobar una alternativa que pugues omplir les necessitats individuals i egocentristes dels GALLS afectats. Ves per on , la solució va venir del Bloc del nostre amic Joan Asín. Fa poc va obrir una via al Serrat del Coniller i nosaltres encara no li havíem fotut lo bec : la Liebe Claudia. Dit i fet

     El Serrat del Coniller  es trova a prop de Coll de Nargo. Cal anar direcció a Boixols i desviar-nos cap a Sallent  i les formacions calcàries que veureu a la dreta, pos allò.Mes informació al Bloc de l’Asín
La Liebe Claudia es una via ràpida ,quasi equipada, on els “trastes” s’amortitzen be, el grau no apreta i el ambient es magnífic. La roca es bona o molt bona , tot i que cal tenir compte amb els replans i esperons de la part de dalt. La baixada es fa amb tres ràpels . Si voleu saber mes coses, aneu a fer-la i després  li dieu al Asín el que us vingui de gust. A nosaltres ens va agradar, el que us sembli a vosaltres , no ens preocupa.
 Lo Nico i lo Llauís al L1
 Lo Sergi al L1 i lo Paepe al L2
 Lo Paepe al L2 , mireu, pasa dels parabols
 Lo Llauís i lo Paepe al L2
 Lo Paepe fent lo "xulo" al L4
Lo Llauís fent-se l'interesant (no sap llegir)
 Lo Nico i lo Llauís al L6
 Lo Paepe "fashion" al L6
Fotocim

LOS XISTS:
 










divendres, 26 d’abril del 2013

DAVID DUAIGÜES. PELADET ORIENTAL - RÚBIES- 180 m / 6a. 27-11-2010





Com que m’han donat permís per a piar en aquest plomífer blog, li he agafat el gustillo i m’he pres la llibertat de penjar-hi una via que ja vam fer ja fa temps, el 2010, però que cal recordar per a que no quedi en l’oblit. vam riure i cacarejar d’allò més, i les plomes les teniem estarrofades per la rasca que fotie. La via té un tall força classicón , on es combinen força tipus d’escalada: diedres, fissures, plaques, desploms... Està parcialment equipada i cal posar alguns friends i tascons; sobretot al llarg 1, 3 i 4. Via recomanable, de molt bona roca típica el Montsec, on cal “pagar” el peatge d’anar fins al poblet de Rúbies, compensat per sol.litud garantitzada , i vistes a la plana de Lleida i a Pirineu si sortim per dalt. Pista per a 4x4 i també amb turisme si es té perícia.
Aproximació: Evident, anar cap a la Portella Blanca i a l’alcada del sòcol trencar per un senderet fitat a l’esquerra fins a peu de via amb alguna que altra grimpada. Descens: També evident, del cim anar cap a l’Est a buscar la Portella Blanca.
Hi vam anar: Lo Juan, lo Miguel Ángel i lo Jaume. Era finals de novembre, i teniem poques hores de llum, però pels que no conegueu la zona, si es va per feina es poden combinar moltes altres vies, totes molt maques i amb el gustasso del calcari de ponent.

Lo Juan recuperant el primer llarg, dient que volia dos carajilletes
Lo Juan encetant la placa del segon llarg
El Juanillo en plena placa
Lo Miguel Ángel en un 6a bo bo...
Al pas bo de 6a, un tram de la via amb força ambient
Lo Jaumet navegant entre les ratlles calcàries típiques de Rúbies
 FOTOCIM.   TRIO DE FAISANS DE PONENT

 LO COLOFÓ, XIST O MORALINA...












dijous, 25 d’abril del 2013

SANCHEZ-MARTINEZ. 330 M- V/A1. PARET DELS DIABLES.MONTSERRAT. 20-04-2013

20-ABRIL- 2013. “SANCHEZ-MARTINEZ” A LA PARET DELS DIABLES. MONTSERRAT.
Atención!! Reunión de Gallos!! (Uy perdón: Reunión de Señores Gallos!!) . Bé, com que ja no sabem per on picotejar, un parell de cordades amb plomes de pollastre de ponent ens plantem a Montserrat. Som el Miguel Ángel i el David; i el Juanito i el Jaume.
Dissabte de bon dematí tirem cap al Bruc a esmorzar i sobre les 10 del matí ja estem al parking de Santa Celícia, que està a rebentar de gent i cordades: caminants, turistes, domingueros, ferratistes, capellans, monges i curiosos i evidentment els quatre gallots. L’aproximació és força evident i còmoda: agafar el camí de l’Arrel en direcció al Monestir, i a l’altura dels sostres de Diables, agafar una canalota poc definida i plena de vegetació que porta a una rampa de roca amb una corda fixa. Del final de la corda fixa, cal flanquejar a l’esquerra i resseguir la paret fins trobar el gran peu de via. Aquesta vegetació ja li dóna una mica pel cul a tots, sobretot al David, ja que una branca li colpeja un ull (....de la cara) i li fa la punyeta tot el dia. Un cop a peu de via, ens preparem, fem afotos i una mica l’imbècil (com ha de ser...per a veure qui és el més gall de tots).
Comencem el Jaume i el Juan; i darrere aniran el Miguel a. I el David. A partir d’ara explicaré una mica cada llarg:
L1: 6a. Placa vertical, patinosa i sobadilla; només cal seguir els bolts. A l’últim parabolt flanquejar a dretes per entaforar-te per una canal terrossa i guarrilla on millor no caure; ja que de l’últim parabolt a la R hi ha uns 20 metres.
L2: 50 metres (són dos llargs de xemeneia empalmats). IV/IV+ (ja, ja ,ja). Aquí ve lo bo: és una xemeneia on no hi ha cap més secret que fer el gusano, treure’s la motxilla i anar fent. Poc assegurable, fosca, patinosa, rara i tot lo que li vulgueu dir. Millor no caure.
L3: V. Xulo: placa, bavaresa, diedre... sobadillo, però els friends i tascons entren sols. No hi ha cap parabolt. Hi ha ponts de roca i tacs de fusta, però estan ja putrefactes.
L4: IV+/Ae (joder amb els Quartosmás de Montserrat...) . Llarg molt guapo. Plaques i bavareses en lliure i  de mal assegurar, per entrar després en un artifo Ae equipat. Aquí no podem recuperar un tascó que el Juanito va posar a prova de camions. Aquest llarg tranquil·lament podria ser V+.
L5: V/A1. Guapíssim. És el primer sostre. Placa tombada de V en lliure per començar un artifo. Les peces van alternant bolts, amb pitons i burils ronyosos. A mig artifo cal equipar un A1 amb un alien groc o tascó un pas llarg llarg. Sortida en V lliure en bavaresa, amb pati descomunal a sota.
L6: V-. El segon sostre. Guapo guapo. Com l’anterior, cal anar alternant peces noves amb material súper podrit. La sortida en lliure per arribar a la R és molt maca i amb un diedre amb pati.
L7: 6a. Aquí la via i el que queda canvia totalment. Sembla una via esportiva. Està tot ben assegurat amb parabolts i la roca deixa d’estar sobada i és excel.lent i adherent.
L8 i L9: 6a/V+. Igual, llarg de plaques. Roca excel.lent.
L10: III+.tràmit de 50 metres sense seguros fins al cim on millor no caure.
Baixada: evident pel sud, i després d’un destrepe amb corda fixa fins un collet, agafar la canal que ens queda a la dreta mirant cap al Sud). La canal és fa tant llarga i divertida que els quàdriceps es parteixen de riure quan arribes a baix.... Sort que una bona SantMiquel ho cura tot.    

Cavall Bernat i Paret dels Diables
Gall-Cordada 1: Lo Juanito i lo Jaumet
Gall-Cordada 2: Miguel Ángel i David
Reunió 1.  3 faisans al peu de la gran xemeneia.
Lo Juanito arribant a la R1
Lo Juanito com un gusano al llarg 2
Espeleo o escalada. El David sortint del llarg 2.
Lo Juanito al llarg 4, maco maco.
Pati des de la R4.
Llarg 5. Lo Jaume al primer sostre
Llarg 5. Ambientillo aeri.
Lo Juanito en ple llarg 6. Segon sostre.
Recuperant el llarg 7. Continua lo aeri...
Llarg 8.
Final del llarg 8. Pati, pati...
Rampes de sortida. Unic lloc on tocava el Sol.
Cim amb el Cavall Bernat. Lo Juanito deia: "Mira que eres feo, orejudo. Te voy a dar una torta con la mano abierta que vas a bajar volando!!"
Llàstima que no vam poder sortir els quatre per dalt. Uns problemilles a l’ull del David, i una mala nit amb poc descans fan que la seva cordada abandoni abans dels sostres (ja que rapelar després dels Sostres és francament impossible). Tot i això, el David i el Miguel A. també van passar una estona “divertida...” rapelant aquella angoixant xemeneia, on cal resar totes les oracions de corral gallinaci per a que les cordes no quedin travades. En resum, viote guapo amb dos parts ben diferents: corte clásico  fins superar els sostres, i després més patxanguero fins a cim. En definitiva els quatre vam sortir, sí, però amb alguna ploma menos....
Ressenya cortesia de Caranorte.com