dilluns, 11 d’agost de 2014

DOLOMITES-TRE CIME- Cima Grande di Lavaredo - SPIGOLO DIBONA 500 m. IV+


Recorregut de la via Dibona-Stubler. Font: internet

DIJOUS 1 d'agost, portem una setmana a Cortina i ens ha plogut cada dia, malgrat tot hem pogut escalar tres vies a les Cinque Torri i la bonica Comici-Del Torso a la punta del Col de Varda per fer-nos una idea de com va això d'escalar per aquí. Avui tenim la millor previsió de temps d'aquests dies i l'Anna ha estat la més decidida quan ens hem aixecat a les set. El cel no pinta del tot malament però les previsions només són bones fins a migdia. Tenim una oportunitat i caldrà aprofitar-la.


A peu de via

Entrem a la via una mica tard ja que son quarts de deu, els restes de la neu de l'hivern barren el pas al peu de via amb una rimaia així que comencem mes avall atacant directament per un sostret fissurat.


Aquest es el nostre 1er llarg, amb sostret en lliure inclòs.

L'ambient és superb, estem escalant en un dels cims mítics dels Dolomites a tocar de la famosa cara nord.


Els llargs es van succeint i la dificultat es sempre moderada encara que mantinguda.


El xiulet d'unes pedres al caure des de la Picola ens recorda que tenim dues cordades per davant nostre molt més amunt, esperem que a ells no els hi caigui cap pedra...


El cel s'obre una mica i ens permet veure el seu blau.


L'equipament es escadusser. S'hi troba algun pitó als llargs i a les reunions. També hi han ponts de roca que t'has d'equipar tu. Això si, aquesta pedra es força agraïda i permet col·locar tascons i friends. Qui busqui parabolts que no vingui aquí.


La via és força bonica, la roca és prou bona però el cel s'està possant cada cop més gris.


De tant en tant cau alguna gota...


Encara som baixos, ho se al mirar la Picola a la vora. Ara plou amb més ganes i la pedra queda molla. Bé, no volies aventura?. Seguim escalant amb alguna pèrdua d'itinerari inclosa. Afortunadament la dolomia molla encara manté un grau d'adherència força acceptable. De sobte un llamp trenca el silenci i ens fica el neguit al cos.


Arribant a la "Cengia circolare"

Els llargs i les hores passen i la Picola ja queda sota. Per fi hem arribat a la "Cengia circolare" una feixa on moltes cordades acaben la via. Amb el temps que fa i l'horari que portem, ja són les cinc de la tarda, nosaltres també optarem per aquesta opció, darrera nostre queden cinc cents metres d'escalada i davant una baixada que no es gens senzilla i amb el temps que fa es preveu delicada.


A la "Cengia circolare" ens fem la nostra "Fotocim"

Caminem per la feixa fins les fites que marquen l'inici del descens. Si és la primera vegada que baixes d'aquí i no vas amb algú que ho conegui més val que portis un croquis. Tot i amb croquis m'equivoco en el primer ràpel i baixo més del compte. Tinc que remuntar i perdo un temps apreciable per trobar el segon ràpel.


En el primer ràpel sota la pluja.

A partir d'aquí enllacem ràpels i desgrimpades contra el relotge. No volem quedar-nos a passar la nit. Cada cop estem més humits i molls. Algún ràpel està tan mullat i regalima tant que sembla que fem descens de canyons. La corda està xopa. Poc a poc guanyem metres i la nit ens enganxa a la "forcella" des d'on amb dos ràpels més arribem al que pensem que és una canal que ens dura  terra amb una desgrimpada fàcil... però aquí "hasta el rabo todo es toro" quan ens les prometia'm felices i ja intuíem la congesta de neu del peu de la canal, malgrat la fosca nit, de sobte ens quedem a la vora d'un estimball, a la llum del frontal trobem un darrer ràpel de 30 m amb la sortida volada. No som els primers que baixem per aquí. La falta de visió fa que aterrem dins de la rimaia. L'Anna no s'ho pensa gaire i aconsegueix sortir fora i trobar unes petjades velles a la neu dura que per fi condueixen a la tartera... Neu dura i encara dúiem els peus de gat!. 

Ja no plou, la baixada per la tartera entre la Cima Grande i la torre Egger es fa eterna, la nit s'ha obert i ens ofereix un cel d'aquells que et cauen a sobre. L'espectacle estel·lar és fascinant. Son quarts d'onze quan arribem al camí que porta al refugi Auronzo i que al matí estava ple de turistes. Estem molt emocionats. Ha estat una experiència molt intensa. 




















2 comentaris:

Lo Gall ha dit...

Encara rai que tenim GALLS internacional i saben deixar lo pavello ben alt, per que ultimament lo galliner sembla estar en crisi. Quina pasada Juanill. Enhorabona
LO SERGI

Ylerget ha dit...

Felicitats alpinistes! Sou uns valents!