dimarts, 30 de juny de 2020

Corredors de muntanya, ultra-runners i altres mandangues

Dins la nostra comunitat escaladora sempre hem vist aquells que tenen pressa amb una certa curiositat. Que no se m'entengui malament. Sí és cert que podem pecar, a cops, de tancats, estranys, i tot allò que vulgueu, però veure gent amunt i avall, corrent per espais encisadors, a molts ens sembla estrany. Entre nosaltres, qui més qui menys també corre, pedala, camina, si més no, com a un bon complement d'entrenament, i què millor si ho pots fer en un entorn privilegiat. És un luxe. Però molts cops, les semblances acaben quan cerques l'objectiu final.

La muntanya ha estat, i ha de ser, un espai de convivència i comunió amb l'entorn natural. Ens agrada compartir vivències, explicar-nos aventures, parlar amb la gent que ens creuem, extasiar-nos amb les vistes, patir de la síndrome d'Stendhal, arribar sempre tard i malament, fugir en lo possible de la programació i cercar la nostra pròpia manera de viure. Compartir i estimar allò que ens uneix.  Aquests, i alguns altres que no encerto a explicar, han estat els eixos vertebradors del muntanyisme, i per això, l'activitat a muntanya és una experiència, no un esport. Al meu parer, quan el rellotge i la competició apareixen a la palestra, el sentit fonamental s'esvaeix.

Què té d'alpinisme seguir un track contra-rellotge, on els problemes que has de resoldre són els inherents a la teva condició física, i els teus paràmetres d'actuació són les pulsacions, la gambada, les calories i altres collonades ? Poc al meu parer. I res d'això ha de ser un problema, mentre el respecte per l'entorn prevalgui. Però sembla que les coses, en aquests anys, han canviat la tendència. Interessa comercialment massificar una activitat, perquè si no, no hi ha retorn econòmic. Les marques i els medis guanyen. També guanyen els refugis. Ja no són els temples d'oració i acollida del muntanyisme. Ara primen els àpats, les reserves i el cash-flow. La capitalització del lleure i el postureig activista.

I quin budell se li ha trencat a aquest, ara, direu ? Doncs que després de l'activitat relatada a l'anterior blog, una jornada ben complerta, calia descansar i carregar pil·les pel dia següent. Ens arribem al bivac del Colomina i com estava obert i sol un ocupant, decidim quedar-nos dos dins i dos a dormir al ras. La porta del bivac indica clarament les condicions d'habitabilitat degudes a la COVID, i aconsella mantenir sempre la distància i no saturar el refugi (6 places en llitera) si no és estrictament necessari.  Bevem, mengem, gaudim de la posta de sol, riem, parlem, convidem al solitari ocupant a alguna birra i ens disposem a jeure fins a l'endemà, que en toca una altra. Doncs res, tota la punyetera nit en vetlla perquè tenim la mala sort de coincidir amb el pas d'un ultracorredor que ha decidit enllaçar no sé quin cony de corriols i que de ben segur trobareu a TV3, les xarxes i el sum-sum-corda. Comença la desfilada d'acòlits cap a mitja nit que esperen la seva arribada, i el convidat de torn fa l'aparició estel·lar a les 3 i pico del matí, en plena fase REM, cridant, i comentant la jugada amb el comitè de recepció. No dono crèdit a la desconsideració d'alguns. I així continuarà fins les 5 del matí, quan l'"atleta" ja haurà descansat un parell d'hores dins el refu, haurà fet els seus estiraments i ens perllongarà la vetlla fins que decideixi fotre el camp de nou a acabar la seva gesta.

Això sí, els medis van plens de la seva voluntat de cedir 1 euro per cada kilòmetre recorregut a l'hospital comarcal. Seran uns 210 euros. Bé. Lloable opció. I si hagués evitat fer coincidir un grapat de gent en un espai tan reduït, ja hagués estat l'òstia.    

dilluns, 29 de juny de 2020

Niu Piu (Directíssima Gall, 6a, 300 mts). Pic de Peguera, Cara Oest

Ens arrepleguem amb Ari, Jesús i Vic i anem un parell de dies al Colomina. A la fresca. El primer dia serà clamorós. Pujada des de l'embassament de Sallent amb tots els catatricos. Deixar el bivac prop del Colomina, i seguir cap al coll de Peguera per baixar al peu de la Oest. Encara no hem començat a trepar i ja portem més de 1000 mts entre esquena i pit. Ari i Vic se'n van a la Colomalla (a l'esquerra de la Raiers), i amb Jesús anem a la Niu Piu. Totes dues factura d'Enric Lucas i companyia, de manera que la cosa pinta seriosa. Cap informació a les xarxes i aventura assegurada. Com tots havien fet la Raiers (més factible pel que diuen), doncs a callar i a entomar.

La ressenya bona la trobareu a la guia de Luichy (Roca caliente), i ja avisa (difícil vía de fisuras con equipamiento mínimo). Doncs sí, i encara més "mínimo" perquè durant el recorregut hem replegat 2 pitons del terra. Un de regal pel Joan que està fent de les seves amb el Pelut al Montroig.


Efectivament, via difícil, d'ambient molt alpí, i que et fa gaudir de l'escalada a quasi 3000 mts d'alçada.

L'inici de la via és indefinit. Nosaltres trepem abans del gran bloc que talla la canal oest després de la bifucarció, i ens posem a peu de paret buscant el terreny més senzill. Curiosament (o per xorra) quedem just per sota de la R1. De manera que Jesús comença, i amb un "empalme" especialitat de la casa,  es planta a la R2. S'ha cascat 90 mts de llargs amb dos cordes de 60. La ubicació de la R2 és clara, a la dreta de la final d'una gran canal. A partir d'aquí, la via és prou evident, sense massa opcions de pèrdua. Segueix diedres, fissures, sostres amb relativament bones possibilitats de protegir, però no val a caure. El grau apretat. Compte amb els V+ i ja no parlem del 6a del L5, amb una placa difícil de protegir, que et deixa sota un doble sostre protegit amb 2 pitons. Cal tibar. I finalment, un senzill passeig ens deixa sota els 2 darrers llargs que et pugen a l'aresta cimera. Li fot Jesús, i com no veu clar el traçat original, decideix "unilateralment" obrir una variant de sortida més directa. A mi ja m'està bé perquè així m'estalvia el 6b que no em vull ni imaginar. Però compte amb la variant, 6a del bo net, net. Coses de màsters.

Finalment, una senzilla trepada cap al cim, i coincidim amb Ari i Vic que també tot just acaben la seva. No sembla que els hi hagi agradat tan com a nosaltres. I cap al bivac que ja són les 6 del vespre i acabarem amb més de 12 hores non-stop. La grata sorpresa (o no), és que la part lliure del Colomina és oberta, sols hi ha un ocupant, i qui vulgui, podrà dormir sota cobert. Bé, això és el que ens pensàvem, però les coses van sortir diferents. Però això mereix una altra entrada al bloc.

Material: tascons, àliens, tòtems, cams #2 i #3.

Ressenya cal Gall (fem el que podem)

Itinerari a la part superior


Al carrilet del Gento

Arribant al peu de la canal oest

Jesús sota la R1

L3

L4

L5

L5. El percal

L7. Directíssima Gall

Ari i Vic a l'aresta

Sortint cap al cim

Fotocim

De birres. Portejades des del cotxe
Lo Xist (Multi-usos)


dimecres, 24 de juny de 2020

Exceso, 6c (180 m.), Roca del Diable, Collegat

Avui teníem dues restriccions: la cosa havia de ser curta (pre-revetlla) i a l'ombra.
Paradigma de com pot canviar el caràcter d'una via en funció del re-equipament. Ben assegurada ara, amb poca exposició i grau amable (en funció de la ressenya que mireu). No cal explicar gaire cosa, ja que està referida a molts llocs. L2 una mica ja polit que no impedeix a Vic encadenar-lo. Com també el L3. Molt bons llargs. La resta, facilets i a gaudir.

Pel descens serà millor carenar en direcció sud, cap al barranc de l'infern, i quan tingueu el barranc als peus, busqueu unes fites que us faran baixar un parell de ressalts fins a trobar la instal·lació. En dos ràpels llargs sou a la sortida del barranc.

Material: 15 cintes.

Resse Ballart (tunejada)

Resse Parce

Resse Edunz
Tirolina dual


L1

Vic a l'L2

L3

L4

Ari a l'L5

Fotocim

Ràpel amb el barranc de l'infern als peus
Lo Xist (Aquest tio cada dia m'agrada més)


diumenge, 21 de juny de 2020

La petita Àneu, 6a (230 m.), Sòcol del Montroig

Una nova proposta al sòcol que fa justícia a la qualitat de les ja existents.
Avui som uns quants arreplegats al Pere, i decidim fer dues cordades de 3, tots cap a dues noves vies al sòcol. Pepe, Jesús i Ester cap a la Alpinistes de Secà. Amb Ari i Yoli cap a la petita Àneu. Sembla clar que la calor apretarà, ja que no anem gaire aviat, i aquestes vies estan en plena solana. Difícil llevar el cul de la cadira quant no parem de dir rucades. De pas cap al pàrking observem que aquesta nova fase de represa li sentarà com un tret al peu al territori. Fa mania veure la quantitat de cotxes mal aparcats, acudint suposadament, cap als sectors d'esportiva a l'ombra.

Aproximació ràpida, dues cordades matinadores per davant nostre, en una d'elles Canito. Quatre crits per a que no llencin res
 i comença Yoli amb un L1 equipat. Sort, ja que el diedre presenta poques possibilitats de protecció. Canvi de role i ens trobem la primera joia. Espectacular i llarg L2. Un únic bolt a l'inici per treure la por en zona de mala roca i un enorme diedre fissurat, de ben protegir, amb algun pas central ben fi. L3 de transició i la joia final. L4  en una placa clivellada, de roca excel·lent, però de protecció difícil. Cal anar bé al 6a i l'Ari el resol impecablement.       

Molt bona via, entenem que dedicada a un element de la generació que haurà de corregir els nostres deliris en aquest pobre planeta, oberta i equipada amb respecte. Un bon regal que ens agradaria que fruís com nosaltres en un futur. El seu futur. És ben cert que el nostre entorn no el lliurem en herència als fills, si no que els hi demanem prestat. 


Material: micros, àliens, tòtems, tascons (a l'L2 treballaran de valent) i Cam#3. 13 cintes.

Ressenya original

Yoli a l'L1

R1
L2

Arribada a R2

Ari a l'L3

L4

Descens per la canal

FotoBar
Lo Xist  (compte amb St. Joan)


divendres, 12 de juny de 2020

Perla Negra (6a+, 170 m), Sòcol del Montroig

Recentment, l'Edu ens regalava aquesta via desequipada, ben bona, de bon fer, en la que tots els llargs són per gaudir, tret potser, de l'avantdarrer, una mica d'enllaçament cap a la espectacular fissura de sortida.  

Proposta, que si tingués més bolts per llarg (ara no en té cap), de ben segur es repetiria a diari. Però com diu el Marc Caus, l'estil és important, i en aquest cas, ha estat impecable. Ja està bé així.

Per cert, l'L1 havia estat obert pel Marc Segarra.

Nosaltres decidim fer el descens cap al nord, a buscar el camí que baixa de la cova del Tabac, una mica embardissat fins trobar el corriol en qüestió.

Material: Portem àliens, tòtems i cam#3/#4.  Però al darrer llarg segur que feu anar un altre #4 i el #5
Edu-Ressenya

L1

L2

Ari a l'L3

Vic a l'L5

L7

Afegeix un títol

Il·luminats
Lo Xist



dimecres, 3 de juny de 2020

Via del sostre llis, 6a+ (130 m./Emissions 0), Conclues de Millà

No hi ha mal que cent anys duri. I tornem, poc a poc, a fer allò que ens agrada. Una mica més vells, una mica més desorientats, amb la sensació que les coses tornaran a lloc tard o aviat. O potser, millor que no tornin, o ho facin d'una manera diferent.

Així doncs, intentem donar un cop de mà cap a una "nova normalitat" una mica més sostenible, i ens plantegem  una visita a les Conclues de Millà reduint les emissions de carboni. Sortim amb les bicis carregades des del Port d'Àger, i tornarem en un llarg descens fins Les Avellanes. Rebutgem la idea original de sortir i arribar des de les Avellanes per massa dura, tot i que acabarem acumulant uns 600 mts (sense comptar l'escalada). La pujada fins al Pla de les Bruixes és una mica empudegadora pel fang acumulat, però el pla està esplèndid. Un lloc màgic. I d'aquí enfilem la baixada pel Barranc del Rei fins al final d'una pista (per dir-li d'alguna manera) amb una vegetació exuberant, on deixem les bicis i enfilem la pujada a peu fins el Puig. A buscar la Canal de la Pedra Travada, que emprarem de descens. No ens caldrà rapelar, ja que trobem 3 o 4 cordes fixes en molt bon estat.      

Sols Vic havia visitat les vies del Puig de Millà, i ja ens avisa que allò és territori dels germans Ullastre; grau apretat i proteccions les mínimes. Localitzar la via és senzill. Sota un enorme sostre a  uns 15' direcció nord del final del descens. Els primers llargs són senzill, tot i que amb pedra dubtosa a trams. Puc ubicar proteccions bé al llocs més difícils. Als dos següents li fot Vic, amb un quart llarg de currar-s'ho en sèrio i bastant de jeta pel meu gust. I al darrer llarg, una estreta xemeneia, aviem l'Ari. S'ho fa de forma magistral, i de fet, no arriba a posar cap dels cam#4 que portem. Havíem agafat un cam#5 però ens l'hem oblidat al cotxe. Jo la trobo infumable. Això no és lo meu. Se m'enganxa tot entre les dues parets, el cap, la cadera, pujo/baixo/giro, i surto més per vergonya torera que per altra cosa. V+ diu la resse. Altres li posen 6a+. Jo la dinamitaria. I compte que protegir-la no ho he vist fàcil. Però millor parleu amb el vostre especialista en escanyalls.

Ara ja sols toca baixar a les bicis, pujar el barranc del Rei, i un llarg i agradable descens fins Les Avellanes, on ens esperen mooooltes birres. I aprofitar-nos d'alguna ànima generosa que ens pugi al Coll d'Àger ja que, llestos nosaltres, tenim les claus dels cotxes inferiors tancades al cotxe superior.

Material: àliens, tòtems, cams #2,#3,#4. Repetim el #3 i el #4 però no els hem emprat

Track: Aquí

Ressenya original tunejada

Recorregut

Carregats coma someres

Pla de les Bruixes

Bici  Pàrking

Vistes. A les dreta, les conclues

L1

L2

Vic a l'L3

L4

Ari a l'L5

Fotocim a distància normativa

Natura exuberant
Lo Xist