11de maig, Sant Anastasi, lo patró de Lleida,
es un dia que la gent de Lleida aprofita per anar a llocs que normalment estan
petats per a no haver de fer cues, Puerto Venècia o Port Aventura son dos dels
referents.
Nosaltres com a bons Lleidatans que som també
aprofitarem aquet dia per a poder ascalar tranquils, estalviar-nos les
aglomeracions i no haver de fer cues.
En un dia tan assenyalat com aquet triem d’anar
a la Roca Blanca de Valldellou, estem segurs que essent un dia entre setmana
com es hi trobarem poca gent o com ens ha passat ni a deu, es tot una joia trobar-te tota la
paret per a tu i poder anar tranquil sense angoixes a l’objectiu ascalant sense
la cridòria d’altres cordades, per que a fe de deu que en hi ha alguns que
sembla que estan retransmetent l’ascensió en directe per a tot el respectable.
La via triada es la del Bunny, dedicada a un
manolet dels que fan època. No en farem cap mica d’història del noi per que no
en sabem ni en tenim ganes.
No tenim ressenya, sols una imatge general de
la paret, però per l’estil i el lloc quasi us podem garantir que deu ser del
Jordi Marmolejo amb algun company, un
prolífic obridor de les nostres contrades, un referent per a la nostra
generació i totes les que han anat apareixent després, un fidel seguidor de
l’ascalada neta i un gran amant dels ponts de roca. Personatge que de ben segur
ja forma part de la nostra petita historia de l’ascalada a Lleida i
probablement a Catalunya i a Aspanya, en fi un crac que mereix menció i
reconeixement per la seva estesa feina de descobriments i obertures pel nostre
estimat ponent, sense ell l’ascalada a Lleida seria diferent.
Pràcticament tota sobre bona roca o collonuda,
sols us caldrà parar compte en alguns petits roglets, tot i que en algun punt
us haureu de barallar amb algun que altre matoll.
Si voleu anar tranquils millor ho repetiu tot
fins el quatre i si hi afegiu uns tascons ja de collons de mico.
Tant l’aproximació com la retirada, tot i que
lògica l’acabareu fent mig a ull, lo camí no es gaire marcat ni de bon seguir.
Del grau dir que es clàssic, es a dir, que si
sou dels punyeters, pot ser li cal a tot un plus per encaixar amb l’actual, en
quant hi aneu en parlem i el fixem plegats, ja direu.
Tots els llargs tenen lo seu però pot ser ,
tot i ser el que te mes grau, lo tercer es el mes dolçet i dir també que la part de 6b us la podeu saltar
anant per l’esquerra.
Molt poc equipada, la majoria son ponts de
roca i en hi ha alguns que ja començen a fer cosa de mirar-los, però no patiu
per que es de bon amanir si aneu prou ben carregats de ferramenta.
En fi a nosaltres ens ha agradat força i si li sumes la aproximació, la baixada i el preciós i feréstec lloc on es troba us quedarà un magnífic dia d’aventureta.
En aquesta piulada de la veïna "Amics del Galayar" trobareu el track d'aproximació i retirada
 |
| Resse Cal Gall |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada