dijous, 8 de novembre de 2018

Aerolito Sevillano, A1/6a+ (160 mts), Serra de St. Joan

Sempre m'havia atret aquesta via pel seu genial nom, i no defrauda. Això sí, si t'hi atanses amb la fosca intenció d'escalar els seus llargs en lliure, potser t'emportaràs alguna que altre mastegot. Els graus que ressenyen en lliure deu de ser a Saturn o en altres èpoques on els escaladors eren gent robusta i soferta, no com ara que escalem amb el mòbil a la butxaca i fent-nos selfies a cada reunió.

L'aproximació és curta. Des de Montanisell, agafant la pista que ens du a la paret, aparquem ben aprop. El camí l'anem resseguint a peu de paret, però està bastant perdut. De totes maneres es localitza bé per les primeres expansions i l'arbre.

Començo l'L1 amb un tram fort (per ser 6b). Arribo al darrer spit i em penjo a mirar per on surt. No ho tinc clar. Si es vol sortir en A1 caldrà un àlien petit, i no el portem. Sortida en lliure amb una mica de jeta i ja fàcil. L'L2 el fa l'Ari. A mi em sembla encara més difícil, així que artifo total. L'L3 amb la mateixa tònica. Un diedre mullat (en teoria 6b+) on tampoc li veig color. Així que A1 i amunt. L'L4 és el més fàcil. Bonic diedre amb algun tram atlètic. I finalment l'L5 on acaben de repartir estopa. L'arranc  surt en lliure (6b+ o A1/6a+) però serrant les dents. Després un flanqueig a buscar un pitó que es protegeix amb el tòtem negre, i a buscar la darrera dificultat. Aquesta s'ha de fer en A1 perquè el cantos no donen per a massa alegries.

La baixada resultarà patètica. Una tartera que ens hauria de dur al camí per la vessant nord, es converteix en un calvari perquè està tot xop i molsós. Baixem més de cul que de peu. Acabem muntant un ràpel de 30 mts fins a la pista per no acabar de jugar-nos el físic.

Material: àliens, tascons (petits i mitjans) i tòtems. Portem el Cam#3 però no l'hem posat.

Ressenya original
Ari a l'L1

Inici L2

L2

L3

L3

L5

Vinga que s'acaba

Fotocim
Lo Xist