dimarts, 30 de juny del 2020

Corredors de muntanya, ultra-runners i altres mandangues

Dins la nostra comunitat escaladora sempre hem vist aquells que tenen pressa amb una certa curiositat. Que no se m'entengui malament. Sí és cert que podem pecar, a cops, de tancats, estranys, i tot allò que vulgueu, però veure gent amunt i avall, corrent per espais encisadors, a molts ens sembla estrany. Entre nosaltres, qui més qui menys també corre, pedala, camina, si més no, com a un bon complement d'entrenament, i què millor si ho pots fer en un entorn privilegiat. És un luxe. Però molts cops, les semblances acaben quan cerques l'objectiu final.

La muntanya ha estat, i ha de ser, un espai de convivència i comunió amb l'entorn natural. Ens agrada compartir vivències, explicar-nos aventures, parlar amb la gent que ens creuem, extasiar-nos amb les vistes, patir de la síndrome d'Stendhal, arribar sempre tard i malament, fugir en lo possible de la programació i cercar la nostra pròpia manera de viure. Compartir i estimar allò que ens uneix.  Aquests, i alguns altres que no encerto a explicar, han estat els eixos vertebradors del muntanyisme, i per això, l'activitat a muntanya és una experiència, no un esport. Al meu parer, quan el rellotge i la competició apareixen a la palestra, el sentit fonamental s'esvaeix.

Què té d'alpinisme seguir un track contra-rellotge, on els problemes que has de resoldre són els inherents a la teva condició física, i els teus paràmetres d'actuació són les pulsacions, la gambada, les calories i altres collonades ? Poc al meu parer. I res d'això ha de ser un problema, mentre el respecte per l'entorn prevalgui. Però sembla que les coses, en aquests anys, han canviat la tendència. Interessa comercialment massificar una activitat, perquè si no, no hi ha retorn econòmic. Les marques i els medis guanyen. També guanyen els refugis. Ja no són els temples d'oració i acollida del muntanyisme. Ara primen els àpats, les reserves i el cash-flow. La capitalització del lleure i el postureig activista.

I quin budell se li ha trencat a aquest, ara, direu ? Doncs que després de l'activitat relatada a l'anterior blog, una jornada ben complerta, calia descansar i carregar pil·les pel dia següent. Ens arribem al bivac del Colomina i com estava obert i sol un ocupant, decidim quedar-nos dos dins i dos a dormir al ras. La porta del bivac indica clarament les condicions d'habitabilitat degudes a la COVID, i aconsella mantenir sempre la distància i no saturar el refugi (6 places en llitera) si no és estrictament necessari.  Bevem, mengem, gaudim de la posta de sol, riem, parlem, convidem al solitari ocupant a alguna birra i ens disposem a jeure fins a l'endemà, que en toca una altra. Doncs res, tota la punyetera nit en vetlla perquè tenim la mala sort de coincidir amb el pas d'un ultracorredor que ha decidit enllaçar no sé quin cony de corriols i que de ben segur trobareu a TV3, les xarxes i el sum-sum-corda. Comença la desfilada d'acòlits cap a mitja nit que esperen la seva arribada, i el convidat de torn fa l'aparició estel·lar a les 3 i pico del matí, en plena fase REM, cridant, i comentant la jugada amb el comitè de recepció. No dono crèdit a la desconsideració d'alguns. I així continuarà fins les 5 del matí, quan l'"atleta" ja haurà descansat un parell d'hores dins el refu, haurà fet els seus estiraments i ens perllongarà la vetlla fins que decideixi fotre el camp de nou a acabar la seva gesta.

Això sí, els medis van plens de la seva voluntat de cedir 1 euro per cada kilòmetre recorregut a l'hospital comarcal. Seran uns 210 euros. Bé. Lloable opció. I si hagués evitat fer coincidir un grapat de gent en un espai tan reduït, ja hagués estat l'òstia.    

10 comentaris:

emili martínez ha dit...

Aplaudeixo el comentari. Però els "medis" converteixen el que fa aquest amb una cosa "collunuda" i el que feu vosaltres (i nosaltres) amb una "collunada".
Estem perduts ¡¡¡¡ Felicitats per la vostra activitat.

Csar Fdez ha dit...

Així és Emili. Tal qual

Marc Caus ha dit...

Molt bona reflexió, la comparteixo!

jesus ha dit...


Es una guerra que tenim totalment perduda i, si fem cas dels continguts del Vertex, en gran part dedicats als esports de competició, no sembla que a la FEEC els hi sàpiga gaire greu.

paca ha dit...

ostres sr Gall!!! estic totalment d`acord amb l`escrit,m`ha encantat com ho relates...Jo hagués estat mes dur...Felicitats i bones i paciens escaslades!

Luis ha dit...

Chapeau!

Joan Prunera ha dit...

Temps en rere, quan pujaba i mes a sovint baixaba algun runner a tota llet, tonto de mi (jo, carregat com un ruc) paraba i els deixave passar. Degut al poc respecte (encara que et saludin) per part d'ells, ja fa temps que quan els sento venir, baixo el cap i pels meus sants collons, que no em moc un sol milimetro del meu lloc i val a dir que tampoc m'aturo. Això, per part dels runners,els senta força malament el tenir que parar o xocar amb tu, com ha estat aquest diumenge pujsnt a les Portelles... però noi, qui no vulgui pols, que no vagi a l'hera, tu!

Csar Fdez ha dit...

jajajaja
favor que els hi fas a alguns de fer-los parar
molts sols corren quan algú es mira
:-)

Josep Coll ha dit...

Totament d'acord

SERGI ROSELL ha dit...

Sou uns intransigents. Penso anar a la proxima reunio de la molt grandiosa, honrosa, tradicional, excelentisima (brilla y da esplendor) FEEC (Federacio d'Entitats Excursionistes de Catalunya) per demanar que a la vora del refugis s'hi pugui posar una xurreria, d'aquelles de tota la vida, on tambe es pugui servir un xocolatet calentet per a tots aquells que s'esforçen en fer la muntanya mes gimnastica i atletica, vaja , mes camp d'esports. I es que els Refugis no es van fer per refugiar-se i descansar, es van fer per fer parad i fonda NON STOP. COLLONS! QUE NO ENTENEU RE!
LOSERGIEMPRENEDOR