dilluns, 19 de novembre de 2012

18 de novembre de 2012 - MONTROIG - Pala del Coll, Via NEM, 80 m, MD+ RS2

Bé a aquestes alçades de la pel·lícula ja no és un secret per a ningú; sí, es veritat estem treballant en una nova guia del  Montroig, així que entre la molta feina que dona s'inclou el recuperar itineraris inèdits... recòndits... inacabats... no ressenyats o sols aptes per a molt, molt addictes i aquesta que ara presentem és una d'aquestes rutes que destaca per la seva singular bellesa: La via NEM oberta en memòria i com a homenatge a la Neus, l'Eugeni i la Maria, malauradament desapareguts al Montblanc ja fa uns anys. El seu company, en Jordi Martínez va iniciar, tot sol, aquesta aventura fa força temps col·locant alguns espits al primer i segon llargs i deixant un pont de roca passat i una cinta en una savina al tercer llarg que creiem...estava obert...

En Marmo i en Manel Solís ja hi van treballar divendres quan, pel que m'han contat, en Manelet es va ficar el mocador al cap en plan "maruja" i va agafar els estris de netejar i sanejar i es va pegar una "currada" de renoi al primer llarg alleujerant-lo de pes.

Com en Merto està lesionat (des d'aquí els meus millors desigs per a que et recuperis força rapit company) no tenia col·lega i en Jordi Marmolejo em va proposar d'acompanyar-lo diumenge. "Vine que anirem a provar la "NEM", aquella via del Martínez que tenim pendent i l'acabarem d'arreglar". "Pos vamos pallà" vaig dir.

Ressenya "made in lo Gall"

Quan arribem hi ha la corda passada per arribar a la R1 en "top rope" que van deixar el Jordi i en Manel divendres així que desprès de preparar tot l'arsenal: ferros, friends, taladro. parabolts (sí, sí, encara que no ho cregueu en Marmo també fa servir parabolts...) en Jordi puja "rambides" el primer llarg que surt un 6b, atlètic. Està protegit amb quatre espits i un pont de roca però al tractar-se d'una fissura diedre  admet friends a dojo. "De fet es podria fer en clean" es el comentari d'en Jordi i la veritat es que té raó.


El primer llarg, el pas clau es al sostre d'allà dalt, la reunió, sobre el sostre és de "Festa Major", "com el vivac de la Marquises" SIC

Be em toca a mi, he facturat tot el "fato" en un telefèric de tracció animal fins a R1. El llarg es molt maco però evidentment encara es un xic brut, el frueixo força i com vaig de segon no comprovo massa la roca... "craso error"... un bon canto de mà es converteix, de sobte, en un míssil terra aire d'una cinquantena de quilos que em frega molt superficialment la cuixa per sobre del genoll, però no caic. Collons! el pantaló es tenyeix de vermell però se que no és res, no hi ha hagut cop, només una rascadeta. Es nota que fa temps que no tracto amb aquest tipus de vies i el incident em torna a una realitat que ja no recordava i passo força concentrat el pas clau en bavaresa, preciós!. Arribo a la reunió una mica inquiet però s'em passa de seguida.

Un dels dos espits de la reunió es mou i en Jordi l'acaba arrencant... amb la mà!, "això no m'havia passat mai!". Antídot: 2 "parabolakos" de reglament.

El segon llarg esquiva el sostre de sobre la role per l'esquerra on s'hi veuen dos espits. L'accès fins a ells passa fregant tres míssils rocallosos... "ja t'encarregaràs tu de tirar-los..." em diu en Jordi. Ho diu en un to completament neutre però jo crec intuir una petita ironia...

Es canvien els espits per parabolts, la sortida al "filo" es d'allò més maco. Quan em toca envio els míssils a pastar fang i acabo col·locant un tercer parabolt, un cop feta la sortida de la travessa sota el sostre. Fins aquí V+/A0 que es podría apurar amb una mica de temps i ganes de barallar-se amb un roca que necessita el pas de més cordades. D'aquí a la reunió és bufar i fer ampolles si no fos per la qualitat de la roca. Dos metres a l'esquerra hi ha un parabolt de la propera "Smeagol" que es pot aprofitar.

Be això de moment va força ràpid. La R2 coincideix amb la de la "Smeagol" i la fissura que surt dreta cap amunt té un pont de roca passat. Dons venga som-hi...


Jordi Marmolejo encetant la fisura d'aspecte "montrebeià"

De seguida es fa patent que ningú a passat mai més enllà del pont de roca. La roca és discreta i s'imposa una àrdua tasca de neteja.



Em quedo admirat... En Jordi és capaç de passar per aquí obrint via, netejant (la pluja de pedres i rocs es quasi bé contínua). Escala sense parar de xerrar o més ben dit... de pensar en veu alta: "aquesta roca és de les que no avisen", "aquí em ficaré un tascó", "aquest bloc gordo també el tiro, eh?", "Posaré un parabolt, passam els estris", "aquest tros està una mica tam-tam", "es necessitaria un joc complert de friends del 4", "possaré un altre parabolt"... la tarde es va consumint amb el diàleg d'en Jordi en un llarg exigent i ben inèdit... Ningú que hagués passat per allí ho hagués pogut fer sense tirar res... "Posaré un altre parabolt", jo contesto "Jordi, s'han acabat els parabolts..." ell pràcticament ni s'inmuta "Ah! Bueno el que queda sembla més bo, segueixo".



Quan em toca a mi "lo flipo en colores" i això que vaig de segon i, quan em convé, "más tensadito que la cuerda de un guitarra". Es un llarg on la dificultat la dona un conjunt de circumstàncies que ben barrejades dona com a resultat 6b. Té trenta metres i hi han quedat tres parabolts i un pont de roca passat, a tot això hi pots sumar una bona savina a dalt on ja afluixa una mica. Els "friends" grans (nº3 i 4) seran molt útils per acabar de protegir-se.

Es gairebé de nit quan rapelem la via: dos ràpels de 30 i 45 m, l'ultim amb els darrers metres volats, molt xulo!. Estic content, fa temps que no vivia aquestes... emocions i pel que fa al Jordi... el prestigi no el regalen, ell és un mestre.

P.D. No hi ha més fotos perquè prou-ta feina tenia jo...

LO XIST:

Una parella que porten uns quants anys casats van al metge.

- Miri! que lo meu marit ja no em fa gaire cas, ha perdut lo interès, necessito una mica de "carinyo", d'afecte-. diu ella.

El metge que l'agafa i tot decidit li treu la roba i li pega un "polvo" d'aquells antològics davant del marit al que li diu a l'acabar:

- La seva dona el que necessita es això cada dimarts, dijous i dissabte.- a lo que el marit sense immutar-se contesta:

- Miri "sinyor" doctor, jo dimarts i dijous si que li puc portar però los dissabtes no li podré pas portar perquè m'en vaig "ascalar" amb los del GALL...

Au! fins la propera.

Juanill



3 comentaris:

Lo Gall ha dit...

quin monillo en dona aquesta via, avere si aquest dissabte s'ha punte algu per tastar-la amb el cul apret.

Lo Niko

Anònim ha dit...

pos yo bonica
LO TERMOGALL

Jordi ha dit...

Molt bona feina Marmo, Manel i Juanill!!

Els dos primers llargs es van obrir des de baix. Al tercer llarg, en canvi, m'hi vaig despenjar (deixant la cinta a la savina i el pont de roca) i el vaig pujar amb corda per dalt. Restava equipar-lo amb spits i fer-lo des de baix, ahh!! i netejar-lo bé. Però així s'havia quedat, com a projecte inacabat fa uns ... 18 anys si fa no fa.

La via, com indiqueu, s'obria en homenatge a la Neus Carles, la Maria de la Mata i l'Eugèni González. Un allau els va escombrar de la cara N del Tacul el 24 de setembre de 1991. Per això es batejava amb les seves inicials (NEM), jugant alhora amb l'exhortació ANEM! que ens convida a continuar cercant anhels i somnis... Com sabeu els qui vau tenir la sort de conèixe'ls, eren uns companys extraordinaris amb qui ens unia un fil d'amor i amistat.