LO GALL: Todo por la tapia, 6c (140 m), Punta Camarasa

Ahir, el Club d'Escalada i Muntanya de Pardinyes (CEMP) organitzà -amb Jesús com a mestre de cerimònies- una reunió/xerrada/debat sobre escalada sostenible. Ens apleguem quatre gats i tots de la mateixa corda, així que poca cosa a debatre, tret de com s'ha d'encarar el tema.

L'eclosió recent de l'escalada de gimnàs i el seu continu degoteig cap a les parets d'esportiva, particularment les sobre equipades i de fàcil accés, posen pressió al medi. D'aquí, un petit percentatge salta a la tàpia i l'amenaça, en particular sobre els punts de nidificació, s'incrementa. No és un fet aïllat de l'escalada; més paradigmàtic és l'efecte de les BTT elèctriques sobre el territori. No hi ha dubte que la regulació està a punt de caure; la pregunta no és quan, sinó com. Que ens agafi a tots els escaladors en calces serà decisió nostra: és l'únic factor que podem controlar. Mentrestant, podem fer dues coses: continuar renegant entre nosaltres -que si la culpa és d'aquell, que si així no es fa, que si gira que si tomba- o posar fil a l'agulla, organitzar-nos -si pot ser amb altres col·lectius que ja ho fan, com https://escaladasostenible.org/ -, preveure per on ens cauran les hòsties i avançar solucions, accions i cooperació a l'administració.

No és res més que crear una situació de lobby; els lobbies no tenen per què pressionar els òrgans de decisió únicament mitjançant arguments econòmics -al tall dels EEUU-, n'hi ha amb objectius diferents: mediambientals, socials...

Tot això ens ve perfectament al tall perquè l'objectiu d'avui era una zona de la qual no teníem molt clara la seva regulació. Cerquem i cerquem, i no trobem res. Aquest és un dels punts on, ara com ara, l'administració falla estrepitosament. Així que ens enfilem cap a la Punta Camarasa, zona de recent obertura d'un parell de vies (Mi agüita amarilla i Todo por la tapia) que s'afegeixen a unes poques més d'existents (CNT, Flor d'agost). Com sempre, el bar és un descontrol i tenim el galliner descontrolat. Tindrem dues cordades a "Mi agüita ..." i amb Ioli decidim tastar la nova de DKP.

Via guapa, ben guapa, amb tres llargs inicials collonuts, un quart que no val una merda, i un cinquè per acabar amb molt bon gust de boca. Potser els graus màxims de l'L1 i l'L2 podrien intercanviar-se. Potser l'L3 no és tan difícil com pinta el 6c, Potser, potser, ... però sí és cert, que el que més feina us donarà seran els 6a+, on la qualitat de la roca no és excel·lent, l'equipament és escadusser i la possibilitat de protecció és limitada.

Descens: Emili i Montse, que avui estaven amb nosaltres a la via veïna, han acabat d'equipar el sistema de ràpels fins a peu de via. En tres ràpels (30+60+30) sou a peu de via.

Material: tascons, àliens, tòtems (repetir tòtems del blau al lila)