LO GALL

10-MAIG-2014. VIA "MARKITOS" 275 m. 6a+.

Resenya de lo mestre Luichy

Hola pavos! anem per parts:

1- primer, lo responsable de que mos anéssim a per la Markitos, va fer, com no, un gall. Estava jo penjat per La Formiguera quan va aparéixer lo Nico. I entre "què tal pavo?... n'a fent gallot...",..."ves a fer la Markitos!! que pinta molt bé!!...". Així, prèvia consulta de lo blog de lo Luichy, per fi lo Miguel Ángel i un servidor trobem un forat per anar cap a Montrebei abans de que la calor desfaigo hasta les sargantilles i les pantiganes.

2- Vam fer una "certa i inesperada convinació de vies" ja que, lo Miguel A. enceta el primer llarg i vés tu per on..... no hi ha cap seguro... A pelito fins a la R1, llençant lajes com pans de kilo al cap de lo Jaume, que encara es manté àgil qual gassela, per a poder saltar i no ser mutilat. Resulta que ens vam colar i vam començar per la via "Señor Paca" que corre per la dreta de la Markitos. Tot i això, navegant vam arribar a bon port. Bueno.....a la R1 ja veiem millor les coses....

Anem a lo gra de panís: la via Markitos?? em pregunteu?? Guapa guapa!! Això sí...lo de V+ obligat.....

tal i com diu lo Luichy i la gent consultada cal anar un xic sobreti amb lo grau, i tenir bon temple ja que los seguros alejen i tot i la infinitat de ratlles per les plaques per on se navega, los catxarros no sempre queden a caldo. Tot i aixó, la roca i les plaques per on es navega són excel.lents, dignes de gall roquer calcari no volador. Los bessons (o gemèloss de les varilles) i les puntes de los pinrels quedaran a tono.....

Menció especial als llargs 2 i 3, on cal apretar lo cul i controlar una (o vàries) possibles obertures inesperades d'esfínter posterior.

3- Montrebei, santuari i lloc salvatge per excel.lència, poc a poc va deixant de ser lo racó solitari i tranquil, per deixar pas al dominguerisme més urbà.

Des de l'obertura del "camí" i passarel.la de Montfalcó, riuades de xusma xarlatana i escandalosa, fan que durant l'ascalada ja no sentis les gralles, corbs i lo xiular de les ales dels voltors. Ara, ascales amb el continuo rum rum del carallots que no saben passejar sense cridar ni dir a grito pelao lo rucs que podem arribar a ser entre tots.

Einstein tenia raó:"només hi ha dos coses infinites: l'Únivers i la estupidesa humana". Ho entenc, sí; l'accés a les muntanyes (per sort) és lliure. Així, lo borreguísme i la burrícia humana no tenen límits. En certa manera tots ho som, de domingueros. Jo també. Però no cal cridar, ni enmerdar i ni fer aspavientos fins que sentos vergonya aliena. No costa res passejar i fer fotos en silenci. L'australopitecus afariensis i l'Homo neardenthal no ne feien tant de soroll....

Au, unes afotos per esperem us agradon.

Lo Jaume.