Carta al nostre amic "Garrilla" (Juanjo Garra)

   

  Ens vàrem conèixer tard, no n’estic segur de com ni de quina manera, encara que asseguraria que algú em va dir: avui vindrà lo Juanjo a trepar. Quan et vaig veure per primer cop , vaig pensar : Quin payo mes petit!!. Ves per on , després del primer llarg de corda estava segur que aquella amistat que acabava de néixer, duraria per sempre. La senzillesa dels teus pensaments s’ajuntàvem amb els meus d’una manera natural. Quan tornaves d’una ascensió,et  venia a rebre, si podia, et saludava i a la resposta de “tot ha anat be” quedàvem en  que ja et passaria a veure i quan així ho feia lo primer que et preguntava era : Quan tornes a marxar (cabronás) i a on? Tu te’n reies , “Algo sortirà” deies, i sí , algo sortia.

    Avui estic trist, molt trist. Ja no podré compartir amb tu els meus neguits i les nostres quimeres, no podré preguntar-te on serà la pròxima. Les muntanyes que tan estimaves i que fins i tot perseguies t’han fet seues, no han volgut compartir el teu esperit amb ningú mes i t’acaronaran per sempre, quina enveja em fan i fins i tot quin odi els hi tinc. Descansa company a prop del teu cel i gaudeix del paisatge, sempre aniràs lligat a la nostra corda.

 

Lo Sergi (ó qualsevol altre).

Lo Juanjo descansa per sempre al 
Dalaughiri 8.167 mt