Bóstor, en el llenguatge del Lerisda, és por; i aquí podríem acabar la piulada. És innegable el mèrit que té obrir aquesta ruta al dia, com igual d'evident és que no és una bona via; malgrat que la ressenya original digui que transcorre per un sistema de fissures directes, elegant i aèries. Directa ho és; elegant dependrà de si portes el vestit de la comunió o qualsevol drap comprat al baratillo; i aeris són els rocs i la sorra que no paren de caure en tot el recorregut -hem acabat amb més merda a sobre que al pal d'un galliner-.
La roca va de miserable en els primers llargs, a mediocre en el llarg superior, passant per dolenta en els trams centrals. I és que has de gestionar-ho tot amb molta cura perquè si no pren mal qui va de primer ho poden fer els de darrere. Entre els tres, Ari, Vic i jo, no sabria dir-vos el nombre de vies que hem fet al Doll, però són unes quantes, i ens costa recordar un escenari pitjor (però n'hi ha).
És clar, ens hi atansem esperançats, amb les tres estrelles que marca la guia d'en Luichy (com sempre, ell té la culpa :-) i ens trobem que aquests tres estels deuen fer referència als tres únics passos bons que té la via al llarg final. Tampoc ajuda que la reina, avui, s'ha deixat el talabard a casa i, com vol començar ella, em tocarà escalar amb un parell de cintes que m'estrenyen els ous. Per a més inri, arribem tard a buscar els crios al cole i per no fer canvis estranys, acabarà de primer els darrers llargs Vic (tot això que m'estalvio).
Ja ho diu la dita: si vols arribar a vell, fes vies del Marmo, però de vell. O no era així?
Material: àliens, tòtems, Cams #3 i #4
|
Ubicació |
|
Ressenya de J. Marmolejo
|
|
L1 |
|
Ari a l'L2
|
|
Vic a l'L3
|
|
L5 |
|
L6 |
Lo Xist (quan punxes en bici)